��������

La universitat que volem crear

En un tractat recent sobre la Universitat es donava la següent definició:

"Universidad es aquella institución autónoma al servicio de la sociedad, constituida esencialmente por una comunidad de maestros y estudiantes, los cuales mediante la investigación-docencia realizan la adquisición, integración y transmisión del saber, para contribuir así, de la manera más eficaz posible, al desarrollo integral del hombre y al desarrollo solidario de la humanidad”.

P. Ferrer Pi, La Universidad a examen, E.Q. Ariel, Barcelona, 1973

Partirem d’aquesta definició per analitzar els trets que creiem que ha de tenir la Universitat que volem crear. Ho farem seguint tots els aspectes de la definició donada. A aquests aspectes hi afegirem, al final, les notes de Lliure i d’Inspiració Cristiana que volem que tingui la nostra Universitat. Això comporta els següents apartats:

• Institució al servei de la societat.
• Autonomia.
• Comunitat de mestres i d’estudiants.
• ���Ա�����پ���������ó-docència com a tasques fonamentals de la Universitat.
• Desenvolupament de l’home i desenvolupament solidari de la humanitat.
• Universitat Lliure.
• Universitat d’Inspiració Cristiana.

Institució al servei de la societat

La nostra Universitat ha d’estar al servei d’una societat tal i com aspira a ser la nostra: lliure, pacífica, democràtica i pluralista. Per tant, el bé de la societat ha d’aconseguir-se mitjançant el desenvolupament lliure de l’individu amb una educació personalista. En aquest sentit, el veritable bé de la societat és el bé de l’individu i el veritable bé de l’individu és el bé de la societat. Afegirem, a més, que la idea de societat és massa inconcreta en la tasca diària de l’educació; per això la millor manera de realitzar un servei a la societat és estant al servei de la persona, és a dir, de cadascun dels estudiants universitaris que viuen en aquesta societat.

Ha de ser una Universitat amb formació universal, que estigui al servei de la societat catalana, ben arrelada a la nostra terra i oberta sempre a altres cultures i maneres de ser dintre de l’estat espanyol, de la CEE i de tot el món.

La manera genèrica de realitzar aquest servei a la societat, la podem concretar tenint en compte les següents funcions socials de la Universitat:

• Formar persones socialment útils. Ateses les circumstàncies actuals, una institució educativa, en planificar la seva actuació, ha de preocupar-se del futur sociopolític dels seus alumnes. En aquest sentit, creiem que una universitat actual ha d’educar persones “emprables”, és a dir, capaces de realitzar un treball amb el qual puguin guanyar-se la vida i contribuir eficaçment al desenvolupament de la societat (5).
• Transmetre una mentalitat professional i una cultura humana. No es tracta, per tant, de fer-los “emprables” només mitjançant unes tècniques per exercir bé una professió. Una Universitat ha de fornir una mentalitat professional capaç de jutjar la conveniència i la moralitat de les activitats professionals. Simultàniament ha de transmetre una cultura, un estil de vida segons les aspiracions més pregones de l’ésser humà.
• Desenvolupar una capacitat de reflexió individual i col·lectiva sobre el context social en què vivim, promovent un esperit crític, estimulant les anàlisis de la raó de ser de les coses, i orientant amb sentit de futur. En poques paraules: la Universitat hauria de ser un ferment permanent de renovació de la societat.

Autonomia

Aquesta autonomia ha de ser entesa no d’una manera absoluta, sinó amb certs matisos. En efecte, l’autonomia de tota universitat té dues fonts de limitacions principals: l’una dimana del servei que presta a la societat (això té la seva incidència concreta en la política d’admissió d’alumnes); l’altra dimana de la naturalesa o inspiració de la Universitat, amb la conseqüent incidència concreta en la llibertat de càtedra.

Vegem, separadament, ambdós aspectes en la Universitat que volem crear.

Autonomia versus relació amb la societat. En el nostre cas ha de tenir una importància especial l’autonomia de la Universitat. Aquesta autonomia és primària en relació amb les constriccions que li vénen imposades per l’admissió d’alumnes. Volem dir que la Universitat no hauria d’estar obligada a admetre un nombre il·limitat d’alumnes, sinó que hauria d’admetre el major nombre d’alumnes que pot formar d’una manera excel·lent. Noti’s de pas que, si la Universitat procedeix així, els diplomats a la Universitat trobaran el seu lloc a la societat. No cal dir que aquesta autonomia pel que fa a la relació amb la societat escau en el nostre cas d’una manera especial a les institucions ja ara existents, que s’integren a la Universitat.

Autonomia versus inspiració de la Universitat. L’autonomia de la Universitat queda bastant més matisada pel que fa a la inspiració de la Universitat. Amb això volem dir que, si la Universitat és d’inspiració cristiana, l’autonomia no pot justificar aquelles manifestacions contràries a la inspiració de la Universitat, car serien contràries al seu ésser. Aquí encaixa tot el que fa referència a la llibertat de càtedra: no pot obligar-se el personal docent a estar totalment d’acord amb la inspiració de la Universitat, però tampoc no se li pot permetre que faci manifestacions públiques contràries a la inspiració de la Universitat.

Més encara, sempre amb el pertinent respecte a la llibertat de professors i alumnes, la Universitat hauria de realitzar accions positives per afirmar la seva inspiració cristiana. Això incidiria, per exemple, en la política d’admissió de professors, tot i reconeixent els avantatges d’un cert pluralisme en el professorat. Així, si d’una banda la Universitat és una institució amb persones profundament compromeses a nivell social, humà i cristià, d’altra banda és summament respectuosa i acollidora de totes les persones i tos els corrents de pensament que comparteixen la mateixa actitud i que estan disposats a fer créixer i millorar la qualitat de la seva vida com a éssers humans.

Autonomia versus tot tipus d’institucions públiques i privades, polítiques i no polítiques.

Comunitat de mestres i d’estudiants

Desenvoluparem i concretarem aquest apartat en els següents punts:

El professor ha de conèixer els seus alumnes, per tant ha de dedicar el temps necessari a la Universitat. Un professor que limiti la seva estada a la Universitat al temps de donar la classe, difícilment es podrà dir que forma una comunitat amb els estudiants.

El professor ha de conèixer els seus alumnes, per tant ha de poder tractar-los no com per mitjà d’un ordinador, sinó com a persones. Per tant, la Universitat hauria de rebutjar la idea de l’alumne-massa, la qual cosa comporta que no hi ha d’haver un nombre excessiu d’alumnes per professor. Això ho considerem importantíssim, puix creiem que l’alumne no va a la Universitat a aprendre uns llibres, ni tampoc merament uns coneixements intel·lectuals, sinó a aprendre un estil de vida. I això sempre comporta una certa relació personal amb el professor, més enllà de l’hora de classe.

En aquestes relacions alumne-professor, com també en la manera més explícita de realitzar la docència, és on es farà palès que la Universitat no està al servei d’una ideologia, ni al servei de si mateixa, sinó al servei dels estudiants, que viuen en unes circumstàncies concretes i en aquesta societat.

La Universitat considerarà fonamental tot el que pertany a les relacions professor-alumne, perquè forma part del seu estil educatiu i perquè creu que aquestes relacions són el mitjà més adient per educar i preparar els alumnes per a llurs futures relacions professionals.

És en vista de tot això que s’ha d’orientar la política de dedicació de professors a la càtedra o al departament. Una universitat on tots els professors tinguessin dedicació exclusiva podria ser una excel·lent comunitat de mestres, però massa tancada en si mateixa, poc oberta a la societat i menys adequada per preparar bons professionals. D’altra banda, una universitat on pocs professors tinguessin suficient dedicació a la universitat no seria ni poc ni gens una comunitat de mestres i d’estudiants. S’ha de trobar, doncs, un equilibri.

Nosaltres ens proposem que la nostra Universitat sigui una veritable comunitat de professors i d’alumnes, i, per aquest motiu, tindrem una proporció suficient (més del 50%) de professors dedicats plenament a la tasca universitària. D’altra banda, valorarem molt positivament, sobretot en matèries d’especialització pràctica, l’experiència professional del professor i, en aquest sentit, procurarem que en algunes matèries que demanen més especialització professional hi hagi professors amb més dedicació al treball professional fora de la Universitat o professors que des del mateix departament universitari estiguin més implicats en els problemes humans, socials, científics, tècnics de la vida real de la societat.

També, en vista d’això i del que s’ha dit en l’apartat 1, ha de ser examinada la política de selecció d’alumnes, que s’ha de procurar que estigui allunyada de tot elitisme econòmic i social, de manera que ningú no quedi fora de la Universitat per motius econòmics. La Universitat ha de sentir-se lliure de l’obligació que tenen altres universitats (pensem en les estatals) de formar el nombre d’universitaris que exigeixi la dinàmica de la societat.

���Ա�����پ���������ó i docència

Convé distingir la forma de fer aquesta doble tasca i els continguts. De primer parlarem separadament de la forma i després parlarem conjuntament dels continguts per a la docència i per a la investigació.

Pel que fa a la docència, ja en diguérem quelcom quan parlàrem (1.3.b,c) de transmetre una mentalitat professional i desenvolupar una capacitat de reflexió. També acabem de dir (3) que la Universitat que pretenem crear haurà de tenir una cura exquisida de les relacions professor-alumne.

Aquí volem remarcar que en tota tasca de docència universitària el mètode és tan important o més que el contingut. Ens referirem a dos aspectes del mètode: la pedagogia universitària i les relacions humanes. Potser en lloc de pedagogia haurem de parlar del mètode per induir “aprenentatge” en persones adultes. Tradicionalment, les universitats s’han desentès d’aquest tema, perquè se suposa que el professor ha de parlar del que sap i que no de preocupar-se de qui l’escolta. La nostra Universitat no es desentendrà d’aquest tema tan actual. Per això ens proposem:

• Actualitzar de manera permanent els mètodes de formació en funció de les noves tècniques de formació d’adults i de l’evolució de les formes de comunicar, informar i transmetre coneixements.
• Flexibilitzar el primer cicle, atesa la formació general no rebuda en els estudis secundaris.

També són importants les relacions humanes, de les quals també hem parlat en l’apartat 3. Aquí tan sols direm que a més de les relacions professor-alumne, també hi ha les relacions Rectorat (Deganat)-Administració i Professorat, Professors entre si i Estudiants entre si.

Quedarien molts altres temes dintre d’aquest subcapítol de docència, però ens hem limitat a uns pocs que considerem de més relleu o que no sempre es tenen prou en compte i en els quals voldríem que excel·lís la nostra Universitat.

���Ա�����پ���������ó. Per tot el que s’ha dit fins ara, encara que no hagi sortit la paraula, ja es veu que volem que la nostra Universitat realitzi una tasca sense la qual no pot dir-se veritablement universitat: investigació. Per què ha d’investigar la nostra Universitat? La resposta més òbvia és que ha d’investigar perquè vol ser universitat, però volem explicitar-ho més, d’acord amb la nostra concepció d’universitat. Ha d’investigar perquè sense investigació no pot realitzar la funció social esmentada en 1; també per tal de realitzar una docència de nivell superior. Ha d’investigar perquè altrament no podrà introduir els alumnes a la investigació, que és un dels elements de l’aprenentatge de nivell superior; i perquè, sobre molts temes, si no ho fa ella, no ho farà ningú. Finalment ha d’investigar perquè aquesta tasca ajuda a donar sentit de futur a la Universitat, i perquè una investigació adient ajuda que l’humus de la societat penetri en la Universitat i que l’esperit de la Universitat penetri en la societat dinamitzant-la. Entre els treballs d’investigació, voldríem donar especial relleu als que la Universitat ha de procurar realitzar (mitjançant estudis, contractes d’investigació, beques d’investigació) amb entitats públiques i privades, sempre que es respecti el règim de dedicació del professor a l’alumne, tant com l’autonomia de la Universitat.

Quins continguts han de ser els propis del nostre ensenyament i de la nostra investigació universitària? Sobre aquest punt volem assenyalar que, encara que inicialment és possible que no hi hagi altres continguts que els que actualment imparteixen els Centres fundacionals que s’integren com a nucli en la nova Universitat, aquesta neix amb ambició de globalitat i d’universalitat, amb la idea d’eixamplar els seus continguts a tots aquells estudis que millor li permetran de servir la societat i la seva inspiració cristiana. D’una manera més concreta, ens sembla particularment suggeridor que la Universitat faci una contínua reflexió cristiana interdisciplinària sobre els problemes del món actual, com a mitjà de refermar la seva identitat i el servei a la societat.

Juntament amb això, la Universitat ha d’entroncar amb tot el món de la cultura actual, és a dir, no ha d’actuar críticament des de fora de la cultura, sinó des del seu interior.

Desenvolupament de l’home i desenvolupament solidari de la humanitat

Com que es pot veure per la definició que hem assumit, amb aquesta clàusula s’assenyala la finalitat més àmplia de la Universitat, que té relació amb la concepció de desenvolupament que es tingui. Nosaltres assumirem la moderna concepció cristiana de desenvolupament.

Concretarem el nostre pensament pel que fa a la nostra Universitat en les següents consideracions:

Desenvolupament de l’home. Comporta el desenvolupament de tot l’home, per tant, no solament de la intel·ligència, sinó també de les altres facultats de l’home. D’una manera especial volem remarcar aquí un aspecte avui dia tan important com és el de l’educació dels valors i la formació de les actituds.* Entre aquests, volem esmentar especialment el sentit personal de llibertat i responsabilitat, i el veritable esperit de diàleg, que comporta un respecte profund al pensament dels altres. També creiem que una Universitat d’inspiració cristiana ha de considerar que és un element primari de la seva institució inculcar l’esperit de servei, fins al punt que, si no ho assolís, s’hauria de dir que la Universitat està fracassant com a Universitat.

Aquest desenvolupament personal que ha d’estimular la Universitat comporta també una primacia del “ser” sobre el “tenir”. La Universitat, doncs, en la seva tasca formativa, donarà més relleu a “ser més” que a “tenir més”. Per tant, una de les comeses primàries de la Universitat serà una tasca d’humanització, que la Universitat realitzarà per mitjà de tot el seu professorat, de la seva organització i de tots els seus mitjans d’una manera potser lenta i imperceptible, però efectiva. Aquesta comesa d’humanització és avui especialment necessària, car la nostra societat s’ha tornat excessivament competitiva en haver privilegiat el “tenir” sobre el “ser”. Per tant, la Universitat es proposarà la difícil tasca que, en els seus futurs professionals, la seva actitud professional no estigui renyida amb llur tarannà i llurs realitzacions netament humanitzadores.

Desenvolupament solidari de la humanitat. Ens referim al desenvolupament de tots i de cadascun dels individus i al desenvolupament propi d’una societat més interdependent, la qual cosa exigeix de tots una ètica de solidaritat. Aquest aspecte de la solidaritat, igual que l’aspecte de servei, està fortament relacionat amb la inspiració cristiana.

En aquest desenvolupament de tots els humans no podem oblidar les noves amenaces ecològiques, com són l’escassetat de recursos en primeres matèries i energia, la contaminació i tot el que es relaciona amb la qualitat de vida. Són tots plegats temes que exigeixen un alt nivell de reflexió, que ha de ser capaç d’assumir la Universitat. Un altre aspecte que ja hem esmentat, però que ara hem de considerar sota un altre angle, és el de les insuficiències de la societat actual, pel fet de ser excessivament materialista, creadora de tensions i de desigualtats creixents entre els éssers humans, i excessivament individualista. Un cop més hem d’insistir en la necessitat d’educar en una visió molt més solidària de tots els homes i en una visió molt més interdisciplinària de tots els problemes. Això es molt propi de la Universitat.

Voldríem cloure aquest punt remarcant que la paraula “desenvolupament” és molt pròpia d’una finalitat universitària, car no indica quelcom estàtic, sinó quelcom canviant, que va desplegant-se i va evolucionant contínuament. Per això aquesta perspectiva de desenvolupament dóna amplitud d’horitzons i engrescament a la tasca universitària, que és una ocupació essencialment dinàmica, com dinàmica és tota societat que no vol quedar ancorada en el passat.

Cal tenir present que aquesta educació dels valors s’aconsegueix més amb el mètode i els “temaris implícits” que amb els continguts o temaris explícits dels cursos.

Universitat privada o Universitat lliure?

Les dues expressions són vàlides. La primera és valida en el sentit que és una Universitat d’iniciativa privada. Té, però, l’inconvenient que sembla suggerir que no és un servei públic, cosa que no podem acceptar, ja que és una Universitat que es crea amb voluntat de servei públic. I hauríem de fer observar que el caràcter de privada no implica renunciar al dret que té de finançament públic en forma de subvencions, ajudes a la investigació, ajudes a l’estudi, etc.

Per això, atesa l’ambigüitat de l’expressió “Universitat privada” ens inclinem decididament a parlar d’una Universitat lliure. No es tan ambigua i sobretot evoca millor el fort relleu que volem que tingui l’autonomia a la nostra Universitat. Per dir-ho clar i català, voldríem que l’autonomia fos una de les característiques més essencials de la nostra Universitat.

Inspiració cristiana

Creiem que també es una característica important i que cal donar-la a conèixer be, car, ben copsada en tota la seva profunditat, té una gran riquesa de contingut.

En efecte, mai no es pot oblidar que la Universitat, tal com està configurada, és hereva de les universitats cristianes medievals d’arreu d’Europa d’abans de la Reforma. En proclamar que volem que la nostra Universitat tingui una inspiració cristiana, manifestem el nostre ferm propòsit que en la nostra Universitat aleni l’esperit que donà vida a les primeres universitats i que infon una certa unitat al pensament d’Europa, d’on es difongué després arreu del món.

A més, diem Universitat d’inspiració cristiana i no simplement Universitat cristiana per dues raons fonamentals: perquè creiem que aquesta expressió s’adiu més amb el que ha de ser una Universitat en el clima de llibertat religiosa que ha d’estar vigent en una societat lliure i pluralista com la nostra, i perquè amb ella s’assegura més l’autonomia de la mateixa universitat que és –no ho oblidem- una de les més fermes garanties del millor acompliment de la tasca universitària.

Per tot això, sembla excepcionalment oportú, en un moment en què pretenem d’obrirnos a Europa i a la cultura europea, recordar les arrels i la tradicional inspiració cristiana pròpia de la Universitat.

També diem “d’inspiració cristiana” perquè creiem que és una expressió més arrelada a les fonts de la nostra tradició.

Finalment diem “d’inspiració cristiana” per raó del compromís fundacional fet per les persones i/o Institucions implicades en la seva constitució.

Tot això no són meres teories o simples desitjos, si tenim en compte un fet molt concret i molt palès: aquesta Universitat, que neix amb l’ambició de reflectir un dia com millor li sigui possible la universalitat del saber, no parteix de zero, sinó que parteix, com a nucli originari, d’una sèrie de Centres, tots ells d’inspiració cristiana, molts dels quals tenen una llarga tradició a la nostra terra i una projecció internacional.

Quin model volem d’Universitat?

Ens fem aquesta pregunta perquè al llarg de la història han anat apareixent diversos models d’universitat. Amb els inconvenients que té una excessiva simplificació, s’ha parlat de la universitat anglesa com un mitjà d’educació; de la universitat alemanya com d’una comunitat d’investigadors; de la universitat dels Estats Units com d’un focus de progrés; de la universitat francesa com d’un motor intel·lectual; de la universitat russa com d’un factor de producció. Partint doncs del trets que hem dibuixat per a la nostra Universitat, quina idea d’universitat ens fem?, quin model d’universitat proposem? Potser podríem dir, intentant de trobar una expressió clau, que no exclou els aspectes positius que te cadascun d’aquests models, que voldríem que la nostra Universitat Lliure i d’Inspiració Cristiana, especialment mitjançant la docència i la investigació, fos un mitjà privilegiat d’humanització, de cultura i de servei a la societat. Aquesta seria la nostra concepció de la Universitat.